Reconstrucció Parròquia Sant Vicent                                                                Volver al inicio de proyectos
Història

 

 

És el 15 de gener de 1579 quan l'orde de predicadors de Sant Domènech rep facultat del consell castellonenc per fundar un convent,- de Sant Tomàs d'Aquino -, al sud-est de la ciutat, prop del camí del mar. Molt aviat la zona serà coneguda popularment com el Roser,- atenent a la gran devoció que els dominics tenien sobre aquesta advocació, l'origen de la qual s'atribueix a Sant Domènech, després de l'aparició a Albi, al voltant de 1210, de la Verge al sant -, i fins que en 1593 aconsegueix el rang de priorat, les edificacions que formaven el cenobi van haver de ser xicotetes i d'escàs relleu, perquè la comunitat a què servia no comptava més que amb 6 religiosos. Poc després s'iniciaran obres i ja en 1601 sabem hi havia ja capella dedicada a Sant Vicent Ferrer, obrint-se a l'any següent un portal en les muralles de la vila per a arribar millor al "convent del Roser". L'antic convent de Sant Tomàs d'Aquino. Segons pareix, les obres van haver de detindre's i paralitzar-se, perquè en 1616, amb quinze religiosos, se sol·licita ajuda al consell „.. de dues-centes lliures per passar avant l'obra de l'església de dit convent …" i encara en 1634 continuava construint-se.

Les obres del temple, molt possiblement, van haver de finalitzar-se abans de 1648, atés que aqueix mateix any el mestre Juan Ibañez mamprén la construcció del claustre adjunt, que finalitza en 1659, al voltant del qual s'estructuraven les dependències. El citat claustre,- únic testimoni que es conserva en l'actualitat, junt amb el temple, de les dependències del convent - segueix el model establert en el Col·legi del Patriarca de València, presentant columnes toscanes sobre alt pedestal en el pis baix, que s'uneixen per mitjà d'arcs de mig punt i xicotetes columnes del mateix tipus descansades sobre la cornisa en el pis superior

 
Projecte

 

L'Excma. Diputació de Castelló, a través de l'estreta col·laboració entre el Servei de Conservació i Restauració de Béns Culturals i el Servei d'Arquitectura, aquestos dos pertanyents a la dita corporació, van començar el dia 2 de desembre, en una primera fase, la intervenció de la Parròquia de Sant Vicent Ferrer a Castelló. Cal assenyalar que aquests treballs se centraran en la recuperació dels esgrafiats, pintures murals i altars; així com la renovació del paviment i il·luminació de les tres primeres capelles del costat de l'Evangeli que corresponen a la Capella del Baptisme, Sant Josep i St. Domènech, respectivament, i així com la que serà destinada a Capilla Penitencial o de Sta. María Magdalena en el costat de l'Epístola. D'aquest important conjunt destaquen els notables esgrafiats per la seua rellevància, que van ser realitzats poc després de 1654 seguint les pautes establertes pel mestre Juan Ibáñez, concentrant-se en les superfícies de les voltes i en les quatre llunetes de la part superior dels murs, cobrint també les parets remarcant uns espais rectangulars, que probablement van haver d'estar destinats a pintures. Aquestes decoracions segueixen una composició seriada comú de motius vegetals, distinta en cadascuna d'elles. Estan limitades per una estreta franja llisa que s'adapta a les formes arquitectòniques. La tècnica de realització consisteix en l'aplicació d'una capa de morter tenyit de color gris terrós, a fi de ressaltar els perfils de l'ornament superposat realitzat en algeps blanc. Aquest tipus d'ornamentació s'empra des de l'Antiguitat, i és en el Renaixement quan tornarà a utilitzar-se com a complement arquitectònic, imitant les decoracions clàssiques. Però serà en la segona meitat del segle XVII quan assoleix el seu desenrotllament a la Comunitat Valenciana.

Convent

 

L'església, per la seua banda, anterior i bell exemple d'arquitectura amb solucions tardogòtiques, però d'acord amb la nova ornamentació purista de severs alçats que valora una arquitectura desornamentada de volums nets, és d'ampla nau, de cinc trams, presbiteri i atri d'accés, amb capelles laterals entre els contraforts. D'auster alçat, amb pilastres adossades d'ordre doricoromà de fust acanalat, arcs formers de mig punt decorats amb puntes de clau i complicades voltes de creueria estrelades, destaca la curiosa venera amb rosetes formant "casettoni" que cobreix el presbiteri, en solució semblant a la que veiem en l'església del convent d'agustines de Sant Martí de Sogorb,- 1622-, i que trobem també en l'església parroquial de Rubielos de Mora -, on treballa el mestre Pedro del Sol, col·laborador de Joan Tell, qui es documenta a Castelló entre 1604-17 i a qui podem acostar l'autoria del temple dels dominics. Finalitzades les obres de l'església s'iniciaria ràpidament l'ornamentació i decoració d'altars, retaules i pintures. Així, en 1651 l'escultor valencià Antonio López tallava el retaule per a la capella de Sant Vicent Ferrer i poc després de 1654 es faria l'esgrafiat ornamental que encara podem veure en algunes capelles, seguint pautes establertes pel citat Juan Ibáñez, a qui ha d'atribuir-se-li també la xicoteta estància cupulada que va poder ser antiga sagristia als peus del temple. Una miqueta més tard Jerónimo Jacinto d'Espinosa realitzava les pintures de l'altar de la capella de Sant Domènech en Soriano. En l'última dècada del segle, cap a 1690 s'inicien les obres de construcció de la capella del Roser,- existia ja allí confraria del Roser des de 1669 -. Capella que posteriorment, en 1704 decorava amb pintures murals al fresc Eugenio Guilló.

Desamortització

 

Posteriorment, en 1811, durant la guerra de la independència, va ser abandonat per la comunitat i convertit en pedrera pels soldats francesos que van buscar en ell els materials necessaris per a portar a terme les diverses obres que van mamprendre durant el seu assentament en la ciutat. Tornada la comunitat en 1814, poc després es veurà afectada pels decrets de desamortització, per la qual cosa serà suprimida, sent en 24 de juny de 1835 convertit el convent en Casa de Beneficència, passant per decret de 26 de juliol de 1842 a ser cedit, per la Junta de Béns Nacionals a l'Ajuntament. Posteriorment, per RO de 2 de setembre de 1859 és convertit a Casa Provincial de Beneficència, assumint llavors la Diputació la propietat de l'immoble i alçant-se poc després una nova façana, segons projecte de Manuel Montesinos Arlandis.
Ferrán Olucha Montins.

 
© Diputació de Castelló, 2006 | publicarenweb@dipcas.es